els camins es separen i es retroben de nou

I després de la tempesta, sempre ve la calma. I això ha estat el que ha passat aquest mes. Durant les vacances de Nadal, les quals qui em coneix sap que vaig estar molt rallada, i la tornada a la realitat, al món real del dia a dia.
La solució dels conflictes, a l'escola, al pis, amb el meu amor, el fallar a una bona amiga, el fet que em perdonés, els alts i baixos dels nens de l'escola (els quals acabes estimant més del que deitjaries): els seus aprenentatges, el seu comportament, les dicrepàncies entre els companys... El que diríem els contactes bruscos en la meva vida en general... i la calma de nou... L'estabilitat, el benestar, el son sense malsons.... què ho provoca això? No ho sé però els dies de sol van acompanyats de nuvols...


I ara què? ara es quan realment torna a haver-hi molts canvis a la meva vida, i sortosament em sento calmada, i tranquil·la. Oberta i preparada per i a tot, per conèixer nous amics, nous companys... qui ho sap? Obrint fronts, i sense tancar cap porta pel que fa al meu treball, contenta amb el present i amb el que he aconseguit. I això es tot.


Aquesta tarda m'he quedat a la classe. En teoria no treballava, però volia posar ordre a molts papers, i volia repassar una mica anglès ( a veure si aprovem d'una trista vegada)... He trobat una penjador del Songoku que m'havia donat aquest finde el meu pare (efectivament l'ha tret de la màquina, no me l'ha comprat!)... l'he enganxat, i m'he girat. He mirat la classe, i m'hi he sentit bé... Ara realment la sento com a meva, com el meu espai, i m'hi sento tant bé.
Quin greu marxar l'any que ve... se'm trenca el cor per tot, la classe, els nens, la feina feta i sobretot els companys.
Perquè ells són els responsables del meu sonriure diari, perquè soc conscient que no sempre és troben tants bons companys, que aguantin el meu humor, la meva sinceritat que borda la vulgaritat una i una altra vegada, el meu egocentrisme, infantilisme, el meu caràcter fort i dèbil... Per això deixar-los a ells és el que em sap més greu. Mai els hi podré dir el molt que m'han ajudat i com els estimo per fer-me sentir i arribar cada dia amb un sonriure a la feina. No hi han paraules per dir-ho. En tot cas però espero que ho sapiguin... i per això i per rés més, suposo que ploraré si marxo al juny... perquè ara només de pensar-hi se'm posen els ulls brillants...


Però entenc que ho he de fer, i que les oportunitats van i venen i que els camins es separen i es retroben de nou...

Contador gratis